N’hi ha prou

Katherine Mansfield, el 1920. La seva taula de treball a Menton

Katherine Mansfield, el 1920. La seva taula de treball a Menton

Katherine Mansfield, al seu dietari, dia 30 de maig de 1917: «Estar viu i ser un escriptor: amb això n’hi ha prou».

Rates al jardí, Valentí Puig, pàg. 106.

Silencio elocuente

San Pedro Mártir exhorta al silencio, Fra Angélico, 1441

«Me siento agresivo y muerto y congelado.» Hubo un silencio. Algo importante había empezado. (En Mi vida como hombre, Roth escribió: «Siguió un silencio, largo y lo bastante elocuente en su opacidad para satisfacer a Anton Chéjov.»)

Mi oído en su corazón, Hanif Kureishi, pág. 186

Estilo de Céline

Pasaporte falso de Céline y pareja

Pasaporte falso de Céline y pareja

Un estilo puede ser desagradable y, sin embargo, gracias a su coherencia, eficaz. Es el caso de un Louis-Ferdinand Céline, por ejemplo. No sé si a usted, pero, a mí, sus frases cortitas y tartamudas, plagadas de puntos suspendidos, encrespadas de vociferaciones y expresiones en jerga, me crispan los nervios. Y, sin embargo, no tengo la menor duda de que Viaje al final de la noche (Voyage au bout de la nuit), y también, aunque no de manera tan inequívoca, Muerte a crédito (Mort à crédit), son novelas dotadas de un poder de persuasión arrollador, cuyo vómito de sordidez y extravagancia nos hipnotiza, desbaratando las prevenciones estéticas o éticas que podamos conscientemente oponerle.

Cartas a un joven novelista, Mario Vargas Llosa, pág. 41

Diseños de las barracas

Panstwowe Muzeum Auschwitz-Birkenau Fritz Ertl: Auschwitz-Birkenau concentration camp, detention sheds, November 1944

Panstwowe Muzeum Auschwitz-Birkenau
Fritz Ertl: Auschwitz-Birkenau concentration camp, detention sheds, November 1944

¿Qué pensar sin embargo del caso de Fritz Ertl, antiguo profesor de la Bahaus, que en 1941 aceptó diseñar los planos destinados a las barracas de los prisioneros de guerra soviéticos en Auschwitz?

 La responsabilidad del artista. Jean Clair, Pág. 53

No t’hi capfiquis

Le baiser de l'hôtel de ville, Robert Doisneau, 1950

Le baiser de l’hôtel de ville, Robert Doisneau, 1950

«No t’hi capfiquis. Això de la pau i la guerra és una cosa per sempre. Gairebé a cada instant de la vida, la vida real, al carrer, a la lluita per la supervivència, a la feina, a la família, sempre hi ha algú que s’ha decidit a ser un enemic teu. No és paranoia. És així, algú t’ha escollit com a enemic. No hi pots fer res, si no és defensar la teva casa, el teu honor, la família, la teva llibertat, tot allò que és teu? Sense ser-ne tu enemic, algú vol ser el teu enemic, disposar de la teva enemistat. I si li mostres l’altra galta, deixarà ell de tenir-te per enemic? És que oblidarà la voluntat de vèncer-te? Per bé i per mal, això és així. I no crec que pugui canviar en els propers segles ni tan sols si marxem a viure a altres planetes»

Rates al jardí, Valentí Puig, Pàg. 119

De la ignorancia y la culpa

Si sabrà mas el discipulo?, Francisco de Goya, 1799

—No es vergonzoso dejar de saber alguna cosa.

—¡Contra! La maldita salida de Cicerón, tabla de salvación de todos los cretinos: «nec me pudet ut istos fateri nescire quod nesciam» *. Pues ha de saber que el único verdadero pecado del hombre es la ignorancia.

* Yo no me avergüenzo como otros, en confesar que ignoro lo que no sé.

Bufo&Spallanzan, Rubem Fonseca, Pág. 71

Críticas severas del hipnotizador del barrio

Retrato de Sigmund Freud – Morfología del cráneo de Sigmund Freud, Salvador Dalí, 1938

Un día, convencido no sólo de que me estaba volviendo loco, sino de que me iba a convertir en un demente en las próximas horas, fui a visitar a un hipnotizador del barrio que trabajaba en un piso municipal. Me dijo que la terapia freudiana duraba demasiado tiempo y a menudo no funcionaba en absoluto. Que de todos modos Freud fue adicto a la cocaína y convirtió a su hija en lesbiana.

Mi oído en su corazón, Hanif Kureishi, pág. 185

Paul Gauguin no l’encerta

Autorretrato con Cristo amarillo de Paul Gaugin, 1889

«Vaig voler matar-me», escriu Paul Gauguin al seu amic Georges-Daniel de Montfried. «Vaig partir cap a amagar-me a la muntanya, on les formigues haurien devorat el meu cadàver. No disposava de pistola, però tenia l’arsènic acabalat durant la meva malaltia d’èczema: va ser la dosis excessiva o bé el fet que els vòmits anul·laren l’efecte del verí en treure’l? No ho sé. En fi, després d’una nit de terribles patiments, vaig tornar a casa. Durant tot aquell mes em neguitejaven les pressions a les temples, i després els rodaments de cap i les basques: no em podia posar res a la boca

Suïcidi, manual d'ús, Claude Guillon i Yves Le Bonniec, pàg 233

Juan Goytisolo, l’escriptor

Caricatura publicada el 10 de mayo de 2008 en El País. Extraída del blog maleta de libros

L’escriptor Juan Goytisolo, entrevistat i fotografiat a Marràqueix, amb el seu amic magrebí. l’ofensiva tesi de sentir-se moralment superior pel fet de ser escriptor i, és clar, d’esquerres. L’omnisciència ideològica enfront les precarietats de la Història. De ben jove, llegir els primers llibres de Juan Goytisolo va ser una bella passió: per exemple, una vegada i una altra vaig llegir els relats de Fin de fiesta. Fins i tot les imperfeccions de Juego de Manos corresponien a una força impecable de la literatura. Després volgué «experimentar» amb les «estructures narratives», trencar amb la tradició de la novel·la i fer «aportacions formals». Aquí sotraga en part la novel·la espanyola. I a la vegada, tot això fa que Juan Goytisolo consti a la història de la literatura espanyola, acceptat per les universitats estrangeres, de la mateixa manera que ja fa anys el noveau roman fou exportat als liceus francesos. París va infectar de forma molt greu la literatura de Goytisolo. Després troba el filó de l’Antiespanya. El seu Conde Don Julián vol trair Espanya deixant obertes les portes a l’invasor àrab. Poques vegades hem vist tant de mètode a l’hora de conferir una visió destructiva d’Espanya. Etapes flexibles de l’exili, fins a arribar a Marràqueix, sota l’autocràcia del rei Hassan. Tanta capacitat de prendre’s seriosament, de creure’s net de culpa moral, té com a conseqüència una dilatada manca de sentit de l’humor.

Rates al Jardí, Valentí Puig, pàg. 18