L’èxit de El Perro andaluz es transforma en les desavinences per L’Age d’Or

El juny de 1929, Man Ray presenta als seus amics Le Mystère du Château de Dé a l’Studio Ursulines. En acabar, els prega que esperin disset minuts per veure la cinta que han fet dos espanyols. El grup queda molt impressionat. Breton afirma: «Aquesta pel·lícula sí que és surrealista». Breton ja coneixia Buñuel; li havia presentat Joan Miró. Va ser Buñuel qui ensenyà al «cervell» d’aquell moviment els quadres de Salvador Dalí. Buñuel confessa que quedà «estupefacto, confundido ante la avalancha de entusiasmo que había despertado el estreno. Creía que se trataba de una broma. Pero no lo era, ya que se proyectó nueves meses en el cine Studio 28.»

«Noalles me ha dejado un millón de francos para hacer un film parlante. El argumento, como el del Perro Andaluz, lo hice en colaboración con Dalí», escriu el jove director al seu amic Bello. Els Noailles seran incondicionals de Dalí i uns clients excel·lents: de moment ja havien adquirit la tela Le Jeu lugubre.

—Vaig treballar a L’age d’Or, però aviat va esclatar el desacord. Buñuel, influenciat per Aragon, pretenia canviar-ne el títol per Dans les eaux froides de la bourgeosie, una frase de Marx. El guió el vaig escriure a Cadaqués. Vaig dir a Buñuel que en aquesta pel·lícula volia molts arquebisbes, ossos i custódies, ja que calia presentar tota la violència de l’amor impregnat de l’esplendor dels mites catòlics.

Dalí no assisteix al rodatge i Buñuel transforma l’argument. «Puse su nombre junto al mío por consideración al amigo. Dalí y nos separamos por culpa de su esposa.»

Vida secreta Dalí escriu que «el film no era més que una caricatura de les meves idees. El catolicisme atacat d’una manera primària i sense cap mena de poesia.» De fet, l’únic gag dalinià que havia quedat era el de l’home que passeja amb una pedra damunt del cap.

Estrenen la pel·lícula el desembre de 1930. L’escàndol que s’organitza és dels que fan època: tinters contra la pantalla, gasos lacrimògens, trets a l’aire. Tots van denunciar llavors L’Age d’Or. Acabà prohibida i les còpies segrestades per la policia.

 

Dalí parlat, Lluís Permanyer, p. 55
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s