Rosa Regàs, filla, jutja la generació del seus progenitors

Rosa Regàs, Barcelona, 11 de novembre de 1933

Rosa Regàs, Barcelona, 11 de novembre de 1933

Si diuen que els fills són els primers jutges, perquè són els que millor coneixen els seus pares, cal fer molt de cas de la sentència d’una brillant néta de la burgesia «regionalista». «Vist des de l’actualitat —ha opinat l’escriptora Rosa Regàs. filla de separats i exiliats i néta d’empresari de la Lliga—, es diria que no va haver-hi burgesia catalana franquista. La transició a la democràcia ha tingut molts avantatges, però quasi ha permès que s’esborrés una part de la nostra història. De la mateixa manera que l’Església, majoritàriament, va optar per Franco, una part molt important de la burgesia catalana va donar suport al franquisme. Amb les seves excepcions, per descomptat. La política de la Lliga, en especial el suport de Cambó a Franco, va tenir conseqüències funestes.»

L'oasi català, Andreu Farràs i Pere Cullell, p.98

Nueve de cada diez

panoramica_sxvi

El mismo año [1568], el secretario Agustín Malo observa que fuera de Barcelona —¡e incluso en la propia ciudad!— nueve de cada diez habitantes no comprenden lo que dice el edicto de fe cuando está redactado en castellano; la eficacia y el sentido común exigen que se utilice el catalán.

 Breve historia de la Inquisición en España, Joseph Pérez, p.196

Fundació de la Caixa de Pensions i d’Estalvis

Edifici neogòtic de la Caixa de Pensions d'en Enric Sagnier Villavecchia, situat a la cruïlla de la Via Laietana amb el carrer Jonqueres. Va ser construït el 1917 per ser la seu central de la Caixa de Pensions.

Edifici neogòtic de la Caixa de Pensions d’en Enric Sagnier Villavecchia, situat a la cruïlla de la Via Laietana amb el carrer Jonqueres. Va ser construït el 1917 per ser la seu central de la Caixa de Pensions.

Per temperar els ànims dels treballadors, el 1905 es va fundar la Caixa de Pensions i d’Estalvis, una obra de previsió per a obrers vells i invàlids. […] L’objectiu de la Caixa era mostrar la sensibilitat social de la burgesia catalana i la «pacificació dels esperits», necessària per mantenir un bon nivell de producció.

L'oasi Català, Andreu Farràs i Pere Cullell, p.84

Cuando la realidad se convierte en una plagio de la ficción

Escuela de rebeldía, Salvador Seguí, La Novela de Hoy nº 46, 1923 Madrid, Sucesores de Rivadeneyra, 1923

Escuela de rebeldía, Salvador Seguí, La Novela de Hoy nº 46, Madrid, Sucesores de Rivadeneyra, 1923

Meses más tarde (septiembre de 1923), Artemio Precioso, que dirigía desde Madrid la colección La Novela de hoy, publicaba Escuela de Rebeldía escrita por Seguí, en la que curiosamente su personaje era asesinado en la calle Riereta esquina San Rafael, es decir, dos calles de distancia. Sin duda, Seguí conocía muy bien su fin y erró en pocos metros.

Barcelona rebelde, Art. de Manel Aisa, p.245

Interrogatoris de l’Espriu

Casa Fuster, 1911, Lluís Domènech i Montaner

Casa Fuster, 1911, Lluís Domènech i Montaner

[…] Aleshores jo no sabia que l’Espriu utilitzava aquelles entrevistes privades per interrogar a fons els joves escriptors no solament sobre el que estaven escrivint, sinó per escoltar les seves opinions sobre literatura en general i, en particular, sobre la literatura catalana i els seus autors. I també, amb molta discreció, per que no?, sobre la seva concepció del món i, de passada, sobre les idees polítiques. L’interrogatori a què em va sotmetre al pis del Passeig de Gràcia, 132, als Jardinets, va durar prop de quatre hores —de les set de la tarda a quarts d’onze tocats— i va ser molt dur perquè no donava treva, vull dir que no oferia ni un mal got d’aigua, ni et preguntava si volies passar un moment pel bany. 

[…]

L’escenari era un gran saló, despullat de decoració, amb un sofà i dues butaques, coberts d’unes fundes blanques, com si fossin llençols, costum habitual a les cases burgeses quan arribava l’estiu. Una taula baixa davant del tresillo, un llum de peu i, em sembla recordar, un quadre de Modest Urgell, amb el típic cementiri, un xiprer i una lluna de llum espectral. Una minyona de caminar silenciós introduïa els visitants: «El senyor vindrà de seguida».

[…]

El pis dels Espriu formava part de la casa Fuster, una meravella modernista que avui és un hotel de luxe.

Memòries confidencials d'un editor. Tres escriptors amics, Josep Maria Castellet, p.140

El misteri de la plaça Antonio Maura

18237966

Antonio Maura també hi va dir la seva [en relació a les Bases de Manresa]: «Un programa de disolución y de negación de la patria.» ¿Alguna autoritat municipal de Barcelona pot explicar per què algù que diu això d’un tòtem del catalanisme té una plaça dedicada al costat de la catedral de la capital catalana?

L'oasi Català, Andreu Farràs i Pere Cullell, p.77

Escuela moderna, Bailén 70

Placa commemorativa de l’antiga seu de l’Escola Moderna

Después de haber dejado la Plaza de Tetuán con Gran Vía, en el lado montaña, subimos por la calle Bailén y a derecha nos encontramos con la finca número 70, antiguamente la 56 por cambio de numeración, que fue sede de la Escuela Moderna, fundada por Ferrer i Guardia en 1901.

 Barcelona rebelde, art. de Carles Sanz, p.294