Els cadells Milà

1159367696_extras_fotos_gente_0

Els penúltims cadells de la nissaga Milà són el famosos periodistes Mercedes i Lorenzo Milà Mencos. La presentadora de «Gran Hermano» i el presentador del noticiari de la segona cadena de TVE són fills de Josep Lluís Milà i nebots de Lorenzo Milà, dissenyador de la motocicleta Impala, potser el model més conegut de la marca Montesa, de l’empresa Indústries Permanyer.

L'oasi català, Andreu Farràs i Pere Cullell, p.121

Els Tusquets, confusió d’idiomes

Los hermanos Esther y Oscar Tusquets, en el Hotel Costa Brava en Platja d' Aro (Girona), escenario de los veranos de su infancia. Fotografia de Pere Duran

Los hermanos Esther y Oscar Tusquets, en el Hotel Costa Brava en Platja d’ Aro (Girona), escenario de los veranos de su infancia. Fotografia de Pere Duran

L’editora Esther Tusquets, falangista d’adolescent, companya de viatge de la gauche divine de jove i escriptora de gran, recorda que els seus pares sempre li havien parlat en català i que ella sempre s’havia adreçat a ells en aquesta llengua. En canvi, al seu germà Òscar Tusquets, un dels grans arquitectes barcelonins, els pares sempre li van parlar en castellà. «Va néixer —diu Esther d’Òscar— després de la guerra i suposo que s’hi van veure forçats a parlar-li en castellà, per allò de l’ambient. Però la meva escolarització es va donar al Col·legi Alemany, on, per descomptat, l’ensenyament no era en català.»

L'oasi català, Andreu Farràs i Pere Cullell, p.107

Rosa Regàs, filla, jutja la generació del seus progenitors

Rosa Regàs, Barcelona, 11 de novembre de 1933

Rosa Regàs, Barcelona, 11 de novembre de 1933

Si diuen que els fills són els primers jutges, perquè són els que millor coneixen els seus pares, cal fer molt de cas de la sentència d’una brillant néta de la burgesia «regionalista». «Vist des de l’actualitat —ha opinat l’escriptora Rosa Regàs. filla de separats i exiliats i néta d’empresari de la Lliga—, es diria que no va haver-hi burgesia catalana franquista. La transició a la democràcia ha tingut molts avantatges, però quasi ha permès que s’esborrés una part de la nostra història. De la mateixa manera que l’Església, majoritàriament, va optar per Franco, una part molt important de la burgesia catalana va donar suport al franquisme. Amb les seves excepcions, per descomptat. La política de la Lliga, en especial el suport de Cambó a Franco, va tenir conseqüències funestes.»

L'oasi català, Andreu Farràs i Pere Cullell, p.98

La història sembla que té tendència a repetir-se

Ramon Casas - MNAC- Enric Prat de la Riba- 027556-D 006542.jpg
«Ramon Casas – MNAC- Enric Prat de la Riba- 027556-D 006542» per Ramon Casas i CarbóMuseu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)

 

S’estava jugant una complexa partida d’escacs. Mentre el nacionalisme catalanista prenia cos i s’enfortia —Prat de la Riba va publicar La nacionalitat catalana el 1906—, el govern de Madrid aprovava una Llei de Jurisdiccions amb la qual cedia a l’autoritat militar qualsevol ofensa oral o escrita a la pàtria, a les forces armades i als seus símbols. Si es tenia la pell fina, qualsevol opinió esdevenia, amb facilitat, una ofensa.

L'oasi Català, Andreu Farràs i Pere Cullell, p.85

Fundació de la Caixa de Pensions i d’Estalvis

Edifici neogòtic de la Caixa de Pensions d'en Enric Sagnier Villavecchia, situat a la cruïlla de la Via Laietana amb el carrer Jonqueres. Va ser construït el 1917 per ser la seu central de la Caixa de Pensions.

Edifici neogòtic de la Caixa de Pensions d’en Enric Sagnier Villavecchia, situat a la cruïlla de la Via Laietana amb el carrer Jonqueres. Va ser construït el 1917 per ser la seu central de la Caixa de Pensions.

Per temperar els ànims dels treballadors, el 1905 es va fundar la Caixa de Pensions i d’Estalvis, una obra de previsió per a obrers vells i invàlids. […] L’objectiu de la Caixa era mostrar la sensibilitat social de la burgesia catalana i la «pacificació dels esperits», necessària per mantenir un bon nivell de producció.

L'oasi Català, Andreu Farràs i Pere Cullell, p.84

El misteri de la plaça Antonio Maura

18237966

Antonio Maura també hi va dir la seva [en relació a les Bases de Manresa]: «Un programa de disolución y de negación de la patria.» ¿Alguna autoritat municipal de Barcelona pot explicar per què algù que diu això d’un tòtem del catalanisme té una plaça dedicada al costat de la catedral de la capital catalana?

L'oasi Català, Andreu Farràs i Pere Cullell, p.77

La fundació de La Vanguardia

Portada del primer número de La Vanguardia

El 1881 els germans Carles i Bartomeu Godó, fills d’Igualada i dedicats a la indústria tèxtil, van fundar el diari La Vanguardia, amb l’objectiu de defensar la seva posició política en les eleccions que s’havien de celebrar aquell any. Bartomeu Godó va sortir elegit diputat per Igualada. «Però aquell “diari polític i d’avisos i notícies, òrgan del partit constitucional de la província”, muntat per defensar una posició familiar dintre del caciquisme imperant, havia de constituir ben aviat un excel·lent afer.» El 1898 tirava 14 000 exemplars diaris, la cinquena part del total de Barcelona, mentre El Brusi quedava reduït a 9 000, El Diluvio a 8 000, i  La Publicitat, 5 000 exemplars.

L'oasi Català, Andreu Farràs i Pere Cullell, p.74