És com anar a Dublin a aprendre anglès

esterlich_1

(I-XI-1949)

Anècdotes com aquesta testifiquen que sobre aquest punt no ens entendrem mai. Malament si ensenyem català: som separatistes. Malament si ensenyem castellà: no ens pertoca. […] C. de Castillo, oblidant que és un ministre plenipotenciari, comentava el fet dient: «És com anar a aprendre l’anglès a Dublín». I jo, de resposta: «Té raó, senyor ministre, més potser del que es pensa; ningú, com els irlandesos, sap escriure tan bé l’anglès: Wilde, Moore, Dillon, Shaw, Yeats, etc». (La qual cosa no ha privat ni la separació d’Irlanda, ni el sentir autonòmic de Catalunya)

Dietaris, Joan Estelrich, p.452

El caràcter de les dues principals personalitats literàries

Gregorio Marañón y José Ortega y Gasset
GureGipuzkoa.net | Gregorio Marañón y José Ortega y Gasset © CC BY-SA: San Martin, Juan

(4-X-1949)

Hem examinat el caràcter de les nostres primeres personalitats literàries. «Ortega», li he dit, «que és sens dubte el més important, té molta sang de torero i necessita palmas; les que ha recollit a Amèrica i Alemanya l’han portat a l’eufòria actual. Marañón, per contra, realitza el cas difícil d’un caràcter ferm acompanyat d’infinita bondat».

Dietaris, Joan Estelrich, p.396

Afers diplomàtics: l’oli per sobre la mantega

Joan Estelrich, 1930. Quaderns Crema

Joan Estelrich, 1930. Quaderns Crema

I-XII-1943, dimecres, París. Una hora amb Lequerica: visites esperant; l’ambaixador venint de Vichy i jo d’Espanya, qui sap lo que pensaven que estàvem tractant; quins alts afers diplomàtics!, quins secrets d’estat! Hem parlat només de bibliofília i sobretot de cuina, escatint les meravelles de l’oli per damunt de la mantega. I això perquè—malfiant-nos mútuament—no gosàvem envestir els temes de l’actualitat.

Dietaris, Joan Estelrich, p.379

Sánchez Mazas, acadèmic de la Llengua Espanyola

Francisco Franco amb Rafael Sanchez Mazas, Ramón Serrano Suñer i l'arquitecte Pedro Muguruza examinant els primers esbossos del projecte del Valle de los Caídos (Culegamuros, 1940)

Francisco Franco amb Rafael Sanchez Mazas, Ramón Serrano Suñer i l’arquitecte Pedro Muguruza examinant els primers esbossos del projecte del Valle de los Caídos (Cuelgamuros, 1940)

(3-11-1940)

Sentada amb Sánchez Mazas, al qual acaben de fer acadèmic de l’Espanyola. Ara haurà de fer les obres que ho justifiquin. M’ha llegit un tros d’un assaig sobre la dansa, destinat al nou Occident: vaga i poc amena literatura. També té inèdit un assaig sobre arquitectura. Però m’ha parlat sobretor d’una novel·la que té inèdita, tan llarga com I promessi sposi, l’heroi de la qual és un català, cas rar en la literatura castellana, si exceptuem Pérez Galdós. Vol fer-ne la figura d’un català representatiu, típic. No publica l’obre perquè tem que suscités protestes en la clerecia.

Dietaris, Joan Estelrich

Retrat de Marinetti

(Alexandria, Egipte, 22 de desembre 1876 - Bellagio, Como, 2 de desembre 1944)

(Alexandria, Egipte, 22 de desembre 1876 – Bellagio, Como, 2 de desembre 1944)

Marinetti té una necessitat desenfrenada d’exhibir-se. Veure’l a la tribuna era tot un espectacle. La més prodigiosa vitalitat al costat d’una gràcia autèntica en atacar i aprofitar-se de les febleses del contrari. Sempre actua amb mots i gestos tranchants. Això cansa; no sé si a ell, però sí als altres. Cal no donar massa la sensació del pensament com a mecànica. «Què fan els catalans?», em preguntà. «Ja ho veieu; els de la FAI apliquen el marinettisme integral; destrueixen les obres d’art i volen fer tabula rasa del passat; enlloc no haureu trobat deixebles més perfectes ni conseqüents». Obrí els ulls, alcà les celles com aquell que no m’entenia. Crec que, en aquell moment, em borrà de les seves amistats i coneixences. Jo no estava per a córrer darrere ningú, i el vaig deixar en el seu ambient de gesticulació, ecxitant-se i deixant-se excitar éperdument.

Dietaris, Joan Estelrich, p.304

Retrat de Stefan Zweig

Fotografia de Atelier Reich © Stefan Zweig Centre Salzburg

Fotografia de Atelier Reich © Stefan Zweig Centre Salzburg

Stefan Zweig. Aquest, per contra, s’emporta les simpaties de tothom pel seu posat modest. Té l’aire d’un buròcrata provincial. Li repugna donar-se importància. Atreu pel seu esguard clar, directe, i el posat atent del cap erecte, com un llebrer. No li interessa sortir en els diaris; no dóna conferències o no els diu mai res trascendental. Parlàrem de les edicions clandestines que es fan [a] Amèrica dels seus llibres: tampoc no se’n preocupava. «Els llibres meus em donen», em deia, «sobradament per a viure. I encara puc comprar llibres antics». S. Zweig és un bibliòfil i un bibliòman. S’ha instal·lat fa anys a Londres. No és un fugitiu dels nazis, com tampoc no ho és Ludwig. Si és jueu, no en té ni la figura física ni cap dels trets espirituals desagradables. Jo el prefereixo en els seus estudis en profunditat, que són com una simfonia d’idees (per exemple el de Hörderlin), a les seves biografies recents com a la Maria Antonieta, que em semblen ja concessions a la moda i encàrrecs d’editors. Essent superior als companys, s’admira del que aquests fan: improvisar discursos d’un dia per altre; admira—m’ho ha dit—l’estil precís i elegant de Jules Romains, que fa gran efecte en el públic. 

Dietaris, Joan Estelrich, p. 302

Retrat de Emil Ludwig

Emil Ludwig (Breslau, 1881 – Moscia, prop d’ Ancona, 1948)

Emil Ludwig. No li tenia gaire simpatia d’ençà que el vaig conèixer fa tres o quatre anys a Barcelona. Ja llavors la seva muller—distingida anglesa, senyorívola—, em semblava superior a ell. Ludwig és el més gran comerciant de la literatura que existeix avui dia. […] Té talent evidentíssim com a narrador, gust literari, sentit de la grandesa dels personatges… Però, a força d’escriure sobre Bismarck, Napoleó o Goethe, ell creu que té quelcom dels seus personatges. Creu també que amb un cop d’ull ja es dóna compte de la psicologia de les persones. Donà una ullada a Sanín Cano i digué agitat: «No me’l presenteu, no em digueu qui és, perquè ja ho sé». En aquests anys ha crescut l’importància que es dóna. Em calia venir a Amèrica per a veure aquesta cosa inaudita: Ludwig considerat com a pensador. De vegades he explicat el procediment de Ludwig per a les seves biografies. Per exemple, la de Goethe. Es tracta de llegir les obres de Goethe, la seva correspondència, el que han escrit d’ell els contemporanis. Senyalar en aquests llibres tot lo aprofitable. Transformar cada tros aprofitable en una fitxa. Agrupar les fitxes per capítols, a l’entorn d’un fet principal o significatiu. La tasca real radica en cada capítol: utilitzar l’essencial. En molts casos (en Goethe, per exemple) tot el treball de Ludwig s’ha reduït a lligar les notes preses, les fitxes, i a unificar-ne l’estil. I sobretot aplicar els procediments, o trucs, que observem en el cinema. Per exemple, el procediment (que és tot el retrat de Napoleó) de col·locar en primer pla els incidents íntims, les peripècies amoroses i, al fons, en darrer terme, la batalla, que és el fet històric important. És a dir, subratllar les febleses humanes de l’hèroe, perquè tothom hi simpatizi, i deixar en la boirina els fets polítics, trascendentals, com a teló o decoració. Ludwig viu bé, està instal·lat, de temps, a Suïssa, com un príncep. És molt treballador. La seva muller el fa quedar bé.

Dietaris, Joan Estelrich. p.302