Grossman visita Yasnaya Polyana

Tumba de Tolstoi, Yásnaia Poliana, fotografía extraída de calledelorco.com

En la carretera Orel-Tula, Grossman no pudo resistir la tentación y fue a visitar la finca de Tolstoi en Yasnaya Polyana. Allí encontró a la nieta del escritor recogiendo la casa y el museo para evacuarlo antes de que llegaran los alemanes. Inmediatamente pensó en el pasaje de Guerra y paz en el que el anciano príncipe Bolkonsky tiene que dejar su casa de Lysye Gory al acercarse el ejército de Napoleón. «La tumba de Tolstoi», garabateó en su cuaderno. «Zumbido de cazas sobre ella, estruendo de explosiones y la majestuosa calma del otoño. Es muy duro. Pocas veces he sentido tanto dolor». El siguiente en visitar el lugar después de su partida fue el general Guderian, que convertiría la finca en su cuartel general para el avance hacia Moscú.

 La segunda guerra mundial, Antony Beevor, p.331

La tumba más hermosa del mundo, según Stefan Zweig

Retrat de Emil Ludwig

Emil Ludwig (Breslau, 1881 – Moscia, prop d’ Ancona, 1948)

Emil Ludwig. No li tenia gaire simpatia d’ençà que el vaig conèixer fa tres o quatre anys a Barcelona. Ja llavors la seva muller—distingida anglesa, senyorívola—, em semblava superior a ell. Ludwig és el més gran comerciant de la literatura que existeix avui dia. […] Té talent evidentíssim com a narrador, gust literari, sentit de la grandesa dels personatges… Però, a força d’escriure sobre Bismarck, Napoleó o Goethe, ell creu que té quelcom dels seus personatges. Creu també que amb un cop d’ull ja es dóna compte de la psicologia de les persones. Donà una ullada a Sanín Cano i digué agitat: «No me’l presenteu, no em digueu qui és, perquè ja ho sé». En aquests anys ha crescut l’importància que es dóna. Em calia venir a Amèrica per a veure aquesta cosa inaudita: Ludwig considerat com a pensador. De vegades he explicat el procediment de Ludwig per a les seves biografies. Per exemple, la de Goethe. Es tracta de llegir les obres de Goethe, la seva correspondència, el que han escrit d’ell els contemporanis. Senyalar en aquests llibres tot lo aprofitable. Transformar cada tros aprofitable en una fitxa. Agrupar les fitxes per capítols, a l’entorn d’un fet principal o significatiu. La tasca real radica en cada capítol: utilitzar l’essencial. En molts casos (en Goethe, per exemple) tot el treball de Ludwig s’ha reduït a lligar les notes preses, les fitxes, i a unificar-ne l’estil. I sobretot aplicar els procediments, o trucs, que observem en el cinema. Per exemple, el procediment (que és tot el retrat de Napoleó) de col·locar en primer pla els incidents íntims, les peripècies amoroses i, al fons, en darrer terme, la batalla, que és el fet històric important. És a dir, subratllar les febleses humanes de l’hèroe, perquè tothom hi simpatizi, i deixar en la boirina els fets polítics, trascendentals, com a teló o decoració. Ludwig viu bé, està instal·lat, de temps, a Suïssa, com un príncep. És molt treballador. La seva muller el fa quedar bé.

Dietaris, Joan Estelrich. p.302