La revista Minotaure

Minotaurecover

Minotaure està íntimament lligat al moviment surrealista. El primer número veu la llum el 25 de maig de 1933 i la portada és de Picasso. Altres artistes van fer després la seva particular interpretació d’aquell monstre posat de moda per Breton & Cia. Derain, Matisse, Miró, Magritte, Dalí van pintar també la coberta dels números successius.

Dalí parlat, Lluís Permanyer, p.58

L’èxit de El Perro andaluz es transforma en les desavinences per L’Age d’Or

El juny de 1929, Man Ray presenta als seus amics Le Mystère du Château de Dé a l’Studio Ursulines. En acabar, els prega que esperin disset minuts per veure la cinta que han fet dos espanyols. El grup queda molt impressionat. Breton afirma: «Aquesta pel·lícula sí que és surrealista». Breton ja coneixia Buñuel; li havia presentat Joan Miró. Va ser Buñuel qui ensenyà al «cervell» d’aquell moviment els quadres de Salvador Dalí. Buñuel confessa que quedà «estupefacto, confundido ante la avalancha de entusiasmo que había despertado el estreno. Creía que se trataba de una broma. Pero no lo era, ya que se proyectó nueves meses en el cine Studio 28.»

Continua llegint

El sentit metafísic del pa i la cistella

La cistella de pa, Salvador Dalí, 1945

La cistella de pa, Salvador Dalí, 1945

Després ens diu per dues vegades i amb un realisme insuperable ha pintat el tema de Cistella de pa: durant un parell de mesos, la primera; i quatre, la segona. Ens mostra la pàgina —la 165— de Les Demeures Philosophales, de Fulcanelli, on l’imaginatiu estudiós de les catedrals i els seus misteris exposa una ensopida teoria sobre el sentit metafísic del pa i la cistella.

Dalí parlat, Lluís Permanyer, p.50

Intuïció de Dalí sobre Proust

Marcel Proust (París, 1871 - París, 1922)

Marcel Proust (París, 1871 – París, 1922)

Dalí s’entossudeix llavors a divagar sobre la seva última intuïció respecte a Proust: que el genial asmàtic engolia sardines de Nantes en conserva. Doncs molt bé.

 Dalí parlat, Lluís Permanyer, p.50

Si bebes, no critiques

Borracho, Salvador Dalí, 1922

Borracho, Salvador Dalí, 1922

El tal Segebrecht tiene un aguante tremendo para el alcohol, pero bebe más de lo que puede aguantar. Así que un vez, estando borracho, pintó en el suelo de su retrete una cruz gamada. Y cuando en el salón del restaurante Pitter Lambert le preguntó qué significaba aquello, respondió a voz en grito:

—Para que esos imbéciles vean con el ojo del culo lo que han votado.

Una cosa así, lógicamente, no puede acabar bien.

Después de medianoche, Irmgard Keun, p.18

Dita popular i confessió de Dalí

Federico García Lorca i Salvador Dalí, Cadaqués (1925)

Federico García Lorca i Salvador Dalí, Cadaqués (1925)

Em va confessar amb gravetat que el secret de la longevitat era «menjar poc, dormir molt i cagar bé». Així, doncs, no va ser gens forçat que a l’hora del cafè jo abordés altra vegada el tema de García Lorca en voler aprofundir la qüestió. Li vaig dir que no m’estranyava que se sentís atret per ell, ja que aquell jove Dalí era molt guapo. L’Assumpció va reafirmar que la seva bellesa era original, espectacular. I llavors em vaig atrevir a demanar-li si havien establert una relació sexual. I va confessar:

—Sí. Ell insistia tant i tant que finalment ho vaig voler provar. Em va donar pel cul, però em va fer mal. I a l’acte ho vaig deixar córrer…

Dalí parlat, Lluís Permanyer,  p. 30

Com a pallasso millor que Chaplin!

Charles Chaplin i Salvador Dalí a Roma

Charles Chaplin i Salvador Dalí a Roma

S’ho va fer venir bé per parlar de Veermer i després de Las Meninas, per acabar reconeixent que ell, com a pintor, no era bo; i és que, com que volia excel·lir en la línea de Velázquez, sabia molt bé que no li arribava ni a la sola de la sabata. En acabar aquesta reflexió, tal vegada dolorosa, feta amb una veu que, progressivament, s’anava fent més baixa fins a prendre el to de confessant penedit, de cop i volta es va transformar, va augmentar el volum de veu i va dictar aquesta sentència inapel·lable: «Però com a pallasso, sóc molt millor que Chaplin!»

 Dalí parlat, Lluís Permanyer, p.26

Telèfon com a mugró

Telèfon-llagosta, 1936, Salvador Dalí amb la col·laboració del poeta  d'Edward James

Telèfon-llagosta, 1936, Salvador Dalí amb la col·laboració del poeta d’Edward James

Ens vam asseure al costat d’una tauleta on hi havia l’aparell. Va agafar un paper que duia a la butxaca i va marcar el número mentre parlava amb mi. Va repetir aquella acció tres vegades, perquè comunicaven. Llavors li vaig proposar:

—¿Vol que ho faci jo?

—De cap manera: em diverteix; és com si jugués amb un mugró.

—No ho entenc.

—Els mugrons són retràctils i, sigui pel fred o pel terror, es contreuen, tot formant a la corona de l’aurèola una sèrie de puntets que m’evoquen llavors el marcador del telèfon, o bé a l’inrevés, ¿sap?

Dalí parlat, Lluís Permanyer, p.23

Dalí espera audiència de Franco

Dalí i Franco, 1972. Foto extreta de eldiariomontanes.es

Dalí i Franco, 1972. Foto extreta de eldiariomontanes.es

Havia succeït amb motiu de la darrera audiència que li havia concedit el dictador Franco. Mentre esperava ser rebut, es mirava de cua d’ull un capellà que seia prop d’ell. No es van dir res. Després va saber que era l’Escrivà, el fundador de l’Opus Dei. I va afegir, mig rient:

—Si ho arribo a saber, me li agenollo al davant.

Dalí parlat, Lluís Permanyer, p.20

Interpretación de La montaña mágica de Thomas Mann

La persistència de la memòria, Salvador Dalí, 1931

[…] Yo afirmaba, y mis camaradas estaban de acuerdo conmigo, que en el lager el día duraba más que la semana. ¡Cuán paradójica resultaba nuestra percepción del tiempo!

A este respecto recuerdo las atinadas observaciones de Thomas Mann en La montaña mágica. Thomas Mann estudió la evolución psicológica de personas que se encuentran en semejantes condiciones existenciales de provisionalidad: los enfermos de tuberculosis hospitalizados en un sanatorio con una muy lejana e incierta fecha de curación. Estos pacientes experimentan una vivencia similar, sin ningún futuro, sin ninguna meta.

El hombre en busca de sentido, Victor Frankl, p.96