Los conjurados, de Borges

Los conjurados, el darrer llibre de Borges. He plorat, ho confesso. He plorat per la grandesa dels somnis dels homes.

 Rates al jardí, Valentí Puig, p.63
Anuncis

El pas del temps

Ana Christina, Andrew Wyeth *, 1967

 

Anar agafant pes, quedar-se calb: no és exactament el mateix que adonar-te que t’hauries de tallar les ungles dels peus. De cop i volta, ja no ets jove, físicament jove. Per dintre —com diuen— ets el mateix adolescent insegur de sempre, un bloc d’immaduresa blindada, en part gràcies a l’experiència i les desil·lusions necessàries. Ara, si et mires al mirall, et desconeixes i et desagrades més que mai. Si mai tingueres gràcia física o esperaves tenir-ne, ja no la tens o no la tendràs mai. És innoble, descarat, diria que fins i tot injust si la justícia tingués res a veure amb tot això. Ara ets allò que tothom pot veure al carrer, i ja ho seràs per sempre, perquè allò que veuen, allò seràs. Ingresses als cercles purgatorials de la lletjor, decaure any rere any, i tampoc tens la voluntat de redreçar el cos amb disciplina gimnàstica, dietes o com sigui. Però «per dintre» tinc més ganes de viure que mai, la constatació d’un desig jove embolicat per una carn que envelleix, saber que —si Déu vol— res pot substituir totes les curiositats que sento, les mil coses que vull escriure, els milers i milers de llibres que he de llegir. Això i la pura permanència biològica permet llevar-se cada matí sense recances i recomençar-ho tot, i ser un poc més transigents amb nosaltres mateixos i amb els altres. Forma esbiaixada de maduresa: saber que totes les coses que t’envolten —el món exterior— són molt més importants que tu. Travelar i aixecar-se; pecar i penedir-se; decaure i un esperit més jove. La resta pseudoliteratura.

Rates al jardí, Valentí Puig, p.77

* Pàgina oficial de Andrew Wyeth

Tipologia de lectors

Marilyn Monroe

Lector menjamiques. És un lector a efectes de decoració anímica, de penjar una cornucòpia en comptes d’obrir una finestra. Salta d’una moda a una altra però sempre una mica abans que la majoria de lectors i això li fa sentir una superioritat única, però tan escanyolida que més aviat és com una tara, com un efecte de lectures ortopèdiques, de manca de vitalitat pròpia. Al final solen acabar fent-se bibliòfils, obren llibres, ensumen l’empastament, deixen l’exemplar en una lleixa i no llegeixen més. Per contrast, m’agraden els lectors àvids, tumultuosos, bocabadats davant el llibre com un nin al mostrador d’una pastisseria, o al davant d’una gran peixera. Més, sempre més, en comptes de la restricció esteticista del lector menjamiques. A la qualitat per la quantitat: sí, una mica groller, autodidacte, però amb alegria sense fre pels llibres, com el gos que belluga la cua.

Rates al jardí, Valentí Puig, p.81

No t’hi capfiquis

Le baiser de l'hôtel de ville, Robert Doisneau, 1950

Le baiser de l’hôtel de ville, Robert Doisneau, 1950

«No t’hi capfiquis. Això de la pau i la guerra és una cosa per sempre. Gairebé a cada instant de la vida, la vida real, al carrer, a la lluita per la supervivència, a la feina, a la família, sempre hi ha algú que s’ha decidit a ser un enemic teu. No és paranoia. És així, algú t’ha escollit com a enemic. No hi pots fer res, si no és defensar la teva casa, el teu honor, la família, la teva llibertat, tot allò que és teu? Sense ser-ne tu enemic, algú vol ser el teu enemic, disposar de la teva enemistat. I si li mostres l’altra galta, deixarà ell de tenir-te per enemic? És que oblidarà la voluntat de vèncer-te? Per bé i per mal, això és així. I no crec que pugui canviar en els propers segles ni tan sols si marxem a viure a altres planetes»

Rates al jardí, Valentí Puig, Pàg. 119

Juan Goytisolo, l’escriptor

Caricatura publicada el 10 de mayo de 2008 en El País. Extraída del blog maleta de libros

L’escriptor Juan Goytisolo, entrevistat i fotografiat a Marràqueix, amb el seu amic magrebí. l’ofensiva tesi de sentir-se moralment superior pel fet de ser escriptor i, és clar, d’esquerres. L’omnisciència ideològica enfront les precarietats de la Història. De ben jove, llegir els primers llibres de Juan Goytisolo va ser una bella passió: per exemple, una vegada i una altra vaig llegir els relats de Fin de fiesta. Fins i tot les imperfeccions de Juego de Manos corresponien a una força impecable de la literatura. Després volgué «experimentar» amb les «estructures narratives», trencar amb la tradició de la novel·la i fer «aportacions formals». Aquí sotraga en part la novel·la espanyola. I a la vegada, tot això fa que Juan Goytisolo consti a la història de la literatura espanyola, acceptat per les universitats estrangeres, de la mateixa manera que ja fa anys el noveau roman fou exportat als liceus francesos. París va infectar de forma molt greu la literatura de Goytisolo. Després troba el filó de l’Antiespanya. El seu Conde Don Julián vol trair Espanya deixant obertes les portes a l’invasor àrab. Poques vegades hem vist tant de mètode a l’hora de conferir una visió destructiva d’Espanya. Etapes flexibles de l’exili, fins a arribar a Marràqueix, sota l’autocràcia del rei Hassan. Tanta capacitat de prendre’s seriosament, de creure’s net de culpa moral, té com a conseqüència una dilatada manca de sentit de l’humor.

Rates al Jardí, Valentí Puig, pàg. 18